VERDAGUER VELL
Vell i cansat d’anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar,
que és en lo cor d’una gentil masia
que el Ter mira a ses vores blanquejar.

Més blanqueja sa llarga cabellera
que al sortir d’eixos marges era d’or.
Que anys han passat! Lo riu ni la ribera
ja no coneixen a son vell cantor.

OMBRES
En tens prou amb ser qui ets
per a tenir sempre raó.
Ets un cas gloriós.
Únic.
Ets un poeta genial.
Verdaguer!
Verdaguer es una gloria nacional.
Poeta nacional.
Ets un cas gloriós.
Únic.
Ets un poeta genial.
Un poeta genial.
Verdaguer!

VERDAGUER VELL
Quin somni tinguí tan dolç
un dematí a punta d’alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara,
com si fos ara.

Sa cara era un pom de flors
que en mos llavis jo rosava,
en mos dits tenia una arpa,
plena de noves cançons,
de velles tonades.

OMBRES
Però t’has infatuat com Víctor
Hugo!
Com Víctor Hugo!
Tothom diu que ets boig!
Ara estàs ben sol!
Boig, sol!

ROSER
Qui et fa companyia?

OMBRES
De què t’ha servit la glòria?
Verdaguer!

VERDAGUER VELL
No estic sol! No és veritat!

Ai!, aquella arpa del cel
poc després se m’és trencada.

OMBRES
No vaya usted a Barcelona
sin mi permiso!
Tanta glòria malbaratada!
Tothom diu que ets boig!
Ara estàs ben sol!
Boig, sol!

ROSER
Qui et fa companyia?

VERDAGUER VELL
I encara aquelles cançons
ressonen dins la meva ànima.

OMBRES
De què t’ha servit la glòria?
Verdaguer!

VERDAGUER VELL
Si hagués de pintar un paradís
tal com me l’afiguro,
pintaria una vall encantada...

Si hagués de pintar un paradís,
pintaria lo bressol de ma infantesa.
Oh tribu feliç!

Jo era camperol i camperola era
la reina dels meus amors.

VERDAGUER JOVE
Vell i cansat d’anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar,
que és en lo cor d’una gentil masia
que el Ter mira a ses vores blanquejar.


ROSER
Ja són blancs los cabells rossos,
ja s’emboira l’ull blavís.

VERDAGUER JOVE I VELL
La reina dels meus amors...

ROSER
Adéu, àngels i cantúries
i aleteigs del paradís. Adéu.

VERDAGUER JOVE I VELL
La reina dels meus amors...

VERDAGUER VELL
A l’ocàs de la vellesa
que de pressa i trist me’n vaig.
Quan recordo l’hermosura
d’aquell cel asserenat,
on cercà ma ànima pura

ROSER
—qui et fa companyia?—

VERDAGUER VELL
somnis bells i veritat.

COR
Vell i cansat d’anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar,
que és en lo cor d’una gentil masia
que el Ter mira a ses vores blanquejar.

Vell i cansat d’anar pel món...
Torna a sa llar...

VICENÇ
Verdaguer Sant Taló!

JOAN
Que vol dir Sant Talòs!

VERDAGUER JOVE
Ah, sí... en Serra! I sempre afegeix:

“Sant Taló, Sant Taló,
no faràs miracles, no.”

JORDI
No facis cas de les burles, Cinto. És una cuca maula...

VICENÇ
...un pelacanyes, un poca cosa!

JORDI
De brams d’ase, mai n’ha pujat cap al cel!

VICENÇ
Doncs de talòs, de talòs, ell n’és més!

JOAN
Per talòs amb cul de verra,
ja tenim el Doctor Serra!

VICENÇ
Alça! Com les hi foten!

VERDAGUER JOVE
Puix del món, vall de tristor,
vós ne feu vall de tabola,
son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló!

Son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló!

Per vagabund i panarra
vostre pare us despatxà
i a l’aula us acompanyà
amb una gruixuda barra;
i amb un barret de musseró
guarníreu la bestiola.

NOIS
Son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló!

VERDAGUER JOVE
Miracles en vostres fargues
de fer-ne no hi ha poder;
molt bé sabeu fer el que
són becaines i ben llargues;
dormiu més que un porc pigó
perquè res vos desconsola.

NOIS
Son, catxassa, vi i garjola,
mai deixeu a Sant Taló! Sí!

VERDAGUER VELL
Sóc a Savassona. El brogit de calamarsa, i el braol de l’aigua al caure, l’arrossegament del feix de pedres. Cau la tempesta, se cargola un llamp, una alzina que s’esqueixa.

El foc em porta al foc. I aplego branques i mates i ho amuntego tot. I hi calo foc. Embogit per la força de la natura, em desfaig de tot i salto per sobre de la foguera, com una muntanya.

És just allà que veig l’Atlàntida, l’incendi dels Pirineus, el que tinc pensat d’escriure. El llamp no encén només les branques, el foc m’encén el cap i el cor i esdevinc poeta que canta, poeta que viu. Poeta que sóc!

VERDAGUER JOVE
Apar serpent immensa, d’escata vermellosa,
que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.

I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada,
cremant com teranyines, los núvols de l’hivern.
De cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,
vessant-hi com un cràter les flames de l’infern.

Ministre d’exterminis, que els llamps hi descarregues,
oh!, porta-m’hi entre onades, de polseguera i fum;
per eixa nit reveure, l’Atlàntida que ofegues,
deixa’m muntar tes ales, de ton flagell al llum.

De gom a gom quan s’omple l’espai de fumarel·la
i es fon d’un cap a l’altre, la serra de cremor,
sota el mantell de flames que l’huracà flagel·la,
la terra adolorida gemega com un cor.

Com un cor, com un cor!...
L’Atlàntida. L’Atlàntida. L’Atlàntida...

PAULA
Un endrapador d’aquells
que deixen la taula neta
menjava a barres batents
en l’hostal de la paella.
Mentres estava molent
se’l mirava la mestressa
tement que s’ho mengés tot:
la taula, l’hostal i a ella.

PAULA i MIREIA
Ell se n’adona i li diu:
“Hostalera, hostalera
lo que estic menjant
a tots dos nos reca,
a vós lo que prenc,
a mi lo que resta.”

GUIDETA
Una hostalera prou garrepa! Però aquí aquesta mesada ha plogut molt. No hem pas de patir, que tindrem bona collita.

JORDI
Bona collita sempre s’aprofita.

ROSER
Va, va, va!, voleu parar? Quiets: endevinalla!
A veure si sabeu què és el que us toca
la cara i no ho veieu.
VICENÇ
Una teranyina!

MIREIA
Ui, no, no, no!

PAULA
És el vent!

ROSER
I encara una altra!

No té cames i camina
carregat de dia i nit,

ROSER i PAULA
no és cap bou i porta banyes,
no té cames i camina
carregat de dia i nit,

ROSER, PAULA i MIREIA
no és ovella ni és cabrit.
Du-ru-ru-tap!
JOAN
Jo ho sé... jo ho sé... és un cargol.

ROSER
Carai que’t fot! Molt bé!

GUIDETA
Ei, això m’agrada! Però trobo que hi falta sal. Endevineu si podeu:

Una cosa, una cosa
que ens posa calents
i homes i dones
fa anar al llit corrents.

NOIES
Una cosa, una cosa...

JORDI
Et fot... és forta, aquesta. Però... no ho sé pas....

GUIDETA
La febre! Què et pensaves, cap calent!

PAULA
Vinga, va, que això s’anima....

El rector del Carme
té una arma

NOIES
—Pater!—
que fica eixuta
i que es treu mullada.
Pater!

El rector del Carme...

JOAN
Ei, això deu ser la neula! Oi?

PAULA
Què dius? És el pinzell! Que no saps que el rector pinta?

MIREIA
No n’encerten ni una! On teniu el cap? Va, l’última i tornem a la feina!

Què és lo que du aquest frare?
ROSER, PAULA i GUIDETA
Què és? Què és?

MIREIA
Què és lo que du davant?

ROSER, PAULA i GUIDETA
Què du davant?

MIREIA
Què és lo que li degota?

ROSER, PAULA i GUIDETA
Què és? Què és?

MIREIA
I que li degota tant?

ROSER, PAULA i GUIDETA
Que li degota, li degota tant?
NOIES
Què és lo que du aquest frare...
Què és lo que li degota tant?

VICENÇ
La fava! Aquesta sí!

MIREIA
Sempre amb la banya al mateix lloc! No va per aquí. És un ciri encès! Malpensats!

VICENÇ
Carai de mosses! Quan tu vas, elles ja han tornat!

ROSER
Va noies, ja n’hi ha prou, que al final prendrem mal! I vosaltres, a treballar s’ha dit, que una bona mandra vol un bon bastó.

JORDI
No t’enamoris, joveneta,
del canari volador

NOIS
—no t’enamoris...—,

VICENÇ
que se’n va de branca en branca, 

JOAN i VERDAGUER JOVE
se’n va de branca en branca,

JORDI
festejant la flor millor. 

JEP
Vinga nois, a treballar. Prou de xerrameca! Aire! Aire i cap als camps de dalt!

ROSER
Va això, aneu! Va, Jordi, via, via...

PAULA 
Ja us ho deia jo! Que en Cinto de Torrents n’està de la Roser d’aquest mas d’Heures... I la noia s’ho val, maca de debò, cossiró de lliri blanc, la pell de sucre candi...

GUIDETA 
No veus amb quins ulls et mira,
que el tens ben enamorat?
Ai, Roser, no tens espines,
que al seu cor les has clavat.

PAULA
Hi ha un hereu que també et vol,
Roseta, que en té de terres;
un hereu d’hisenda igual,
si el tens, no passaràs penes.

ROSER
Jo no vull cap hisenda, 
ni del poble un menestral, 
ni un pagès de pessetes 
que volti pel meu veral.

MIREIA
En la cara t’ho conec,
minyona!, que no estàs bona, 
en la cara t’ho conec 
que et canses de dormir sola.

ROSER
Ja està bé, prou de bromes;
que la pena que jo tinc,
que no en ric, que jo en ploro,
que en ploro de dia i nit.

GUIDETA
Marxem, ja saps com són aquestes...

ROSER
I tant que sé com són.

MIREIA
Quina pell tan fina...

ROSER
Això vosaltres, que la roba us crema... Que no esteu prou contentes, prou que es veu.

MIREIA
Va, Rosereta, que ho dèiem mig en broma.

PAULA
Anem, que fem falta als camps de dalt.

MIREIA
Als camps de dalt i a molts altres llocs, fem falta nosaltres...

NOIS
Ei! Zim, zam, zam! Ei!
Zim, zam, zim, zam, zim, zam, ah!
Zim, zam, zim, zam, zim, zam, ah!
Zim, zam, zim, zam, zim, zam, ah!
Zim, zaaa, zim, zim, zam, ei! Zim, zam, zam!

Més de ferm les hi venten
com més aigua goteja son front;
dels volants que els rostolls enlluenten
sembla en surten llampades de foc.

Zim, zam, zim, zam, zim, zam, ah!
Zim, zaaa, zim, zim, zam!

NOIS i JORDI
Cada cop que una mà se belluga
del volant tallador a cada cop,
cau en terra una garba feixuga
i de feixa s’obira un nou tros.

TOTS
Zim, zam, zim, zam, zim, zam, ah!...

TOTS i JORDI
Més de ferm les hi venten
com més aigua goteja son front;
dels volants que els rostolls enlluenten
sembla en surten llampades de foc.

TOTS
Zim, zam, zim, zam, zim, zam! Ah!
Zim... zam...

VERDAGUER JOVE
Darrera dels mossos, que en mig de l’artiga
arranen los blats,
tot taral·lejant va ma dolça amiga.

Tot espigolant, se planta una espina
i es posa a plorar.
Roseta, què tens? Doncs què tens, per vida?

ROSER
Al taló del peu m’hi puny una espina.

VERDAGUER JOVE
Jo que hi vaig, li trec i el peu li embolico,
tot embolicant-li la nina sospira.

ROSER
No sospiro, no,
pel peu ni l’espina; VERDAGUER JOVE
sospiro per tu —per mi—,
que me l’emboliques,
que curant-me el peu,
del cor m’ets ferida.

A la primera ullada
em vas ferir lo cor,
em vas tenir ferida
i t’amagues pel bosc.

Mon cor és una arpa
de cordes d’argent;
com l’amor les polsa,
sols l’amor les sent.

(ROSER es queda el mocador)

ROSER VERDAGUER JOVE
No sospiro, no, No sospires, no,
pel peu ni l’espina; pel peu ni l’espina;
sospiro per tu sospires per mi
que me l’emboliques, que te l’embolico,
que curant-me el peu, que curant-te el peu,
del cor m’ets ferida. del cor m’ets ferida.

JEP
Conec bé quan em mireu,
la rancúnia que em teniu.

Ho sabeu:
sóc l’hereu.
Ho sabeu:
sóc l’hereu.

Sóc qui us paga, aquell qui us diu:
d’aquell arbre, en vull la flor.

I en sé el preu,
sóc l’hereu,
jo en sé el preu,
sóc l’hereu.

Vull sentir-ne cada olor.
Serà meva,
sempre meva,
només meva!

Una rosa pel meu mas i el meu orgull!
Jo la vull!
Meva!
Meva!
Meva!

VICENÇ
Joanet, que és la festa major!

JOAN
Vinga! Tothom a ballar corrandes!

TOTS
Si n’és tan bonic lo gerro,
bé n’ha de ser més la flor;
si n’és tan rica la gàbia,
que en serà l’aucell d’hermós.

JOAN
Vinga Jordi, va, canta-li alguna cosa a la Guideta! Ensenya-li què tens a la gàbia.

VERDAGUER JOVE
Va, ensenya-li l’ocelleta!

JORDI
Una minyona volia,
una altra me’n volen dar;
la que em donen no m’agrada,
la que vull no em volen dar.

GUIDETA
Senyal que no te la mereixes!

VICENÇ
Minyona, a collir violes
no hi vages tan dematí,
que collint violetes,
a tu et podrien collir.

MIREIA
Ja me’l triaré!

JOAN
Repareu la Marieta
quan ne va a missa major,
que no hi ha pas sol ni lluna
que doni més resplendor.

TOTS
Si n’és tan bonic lo gerro,
bé n’ha de ser més la flor;
si n’és tan rica la gàbia,
que en serà l’aucell d’hermós.

JORDI
I tu, Cinto, que no dius res?
Ai, sempre amb llibres i llibretes!

VICENÇ
Sí home, no dissimulis... per la del ram... per la coloma de les Heures.

VERDAGUER JOVE
Veieu la caseta blanca
del bell cim d’aquell turó,
que calça un munt de verdura,
que vesteix la llum del jorn?

Aquella caseta blanca,
n’és lo niu dels meus amors.

JOAN, VICENÇ i JORDI
No t’enamoris...

ROSER
Pel mes de juny, si veiéssiu
al dematí quan lo sol
de son bressolet de núvols
s’alça escotorit i roig
si n’és allavors de blanca!
Si n’és de bella llavors!

VERDAGUER JOVE
Mes, què en trac que sia hermosa
com lo son d’un infantó,
si l’aucell no és per ma gàbia,
ni és per a mon test la flor.

Per a dir-li quant pateixo
la boca he obert més d’un cop,
mes abaixo els ulls, m’aguaito
i el meu cor esclata en plors.

Mai te diré el que t’estimo.

Semblava un estel candent,
un cigne de blanques ales,
un colom del paradís
que al món feia una volada.

Amb quina finor punteja!
Amb quina llestesa dansa!
Sembla que a terra no toquen
ses espardenyetes blanques.

Aquella caseta blanca,
n’és lo niu dels meus amors.

JOAN, VICENÇ i JORDI
No t’enamoris...

VERDAGUER JOVE
Mai te diré el que t’estimo.

TOTS
Si n’és tan bonic lo gerro,
bé n’ha de ser més la flor;
si n’és tan rica la gàbia,
que en serà l’aucell d’hermós.

JEP
És el torn del gall, no? Doncs vinga, va, que em toca a mi:

Ballen pastors i pastores,
fadrinets i vilatanes.
Mes ara n’hi ha arribat una
que val com totes plegades,
la de la caseta blanca.

Nit enllà, quan tothom dormi,
deixa lleugera la cotxa
i obre, que com sargantana
m’hi arraparé per defora;

en ser a dalt, per la cintura
te lligaré amb una corda,
i ens n’anirem per les nostres,
ens n’anirem per les nostres.

Ho sabeu:
sóc l’hereu.
Ho sabeu:
sóc l’hereu.
Una rosa pel meu mas!
Jo la vull!

JORDI (observant la tempesta)
Mes, de prompte un núvol negre

ELS ALTRES
—mes, de prompte un núvol negre—

JORDI
tot just nat en la muntanya

ELS ALTRES
—en la muntanya—

JORDI
llança un tro recargolat

ELS ALTRES
—recargolat—

JORDI
que retrona per cent bandes.

ELS ALTRES
La tempesta nos atrapa.

(JORDI i ELS ALTRES se’n van)

JEP
Mos camps són un safareig

ROSER
—la tempesta nos atrapa—,

VERDAGUER JOVE
mon casinyot un rec d’aigua.

ROSER
Si has perdut les terres,
jo te’n donaré altres tantes;
si els anyells, jo et donaré
la coloma que tant aimes.

Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.
Jo et donaré els meus amors,
dalt a la caseta blanca.
VERDAGUER JOVE
Aquella caseta blanca
n’és lo niu dels meus amors.

JEP
No diguis blat!

ROSER
Jo et donaré els meus amors,
dalt a la castea blanca.

JEP
La lligaré amb una corda.
Estàs sol!

ROSER
Dalt a la caseta blanca,
jo et donaré els meus amors.

VERDAGUER JOVE
Aquella caseta blanca
n’és lo niu dels meus amors.

JEP
No diguis blat!
Córrer tant no et convé pas,
un aucell bell no t’escau.
Tira enrere ton orgull,
no t’he dit que jo la vull?

(JEP s’emporta ROSER)

VERDAGUER VELL
Algun dia m’alçaré
des de la vall a la serra,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l’estrella,
de l’estrella a l’infinit,
que mon esperit sedeja.

Oh blanques cimes del món,
jo petjaré vostra testa.

VERDAGUER JOVE
Dalt la caseta blanca
hi ha lo niu dels meus amors.

VERDAGUER VELL
No la vas tenir mai, ni la caseta, ni els amors... no vas gosar, no vas ser valent... ara no en queda res, no ho veus? Res.

VERDAGUER VELL
On deu ser? Què deu fer?

VERDAGUER JOVE
Però, què dius?

VERDAGUER VELL
Res, deixa-ho estar.... boires, tot són boires... només boires...

VERDAGUER JOVE
No t’entenc...

VERDAGUER VELL
Jo tampoc no t’entenc...

Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.

Mon cor és un llibre
de pàgines d’or,
en totes les pàgines
paraules d’amor.

VERDAGUER JOVE
La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra;
ens fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la innocència.

VERDAGUER VELL
Poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons.

VERDAGUER JOVE i VERDAGUER VELL
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.

VERDAGUER VELL
Mon cor és un llibre
de pàgines d’or

VERDAGUER JOVE
—mon cor és un llibre
de pàgines d’or—,

VERDAGUER VELL
en totes les pàgines
paraules d’amor.

VERDAGUER JOVE
Paraules d’amor.
De poetes cabdals prou n’hi ha haguts,
cap d’ells la dolça melodia ha apresa;
qui n’arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l’àliga superba.

VERDAGUER VELL
Idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.

COR
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.

VERDAGUER VELL
Per què enganyosa poesia,
per què m’ensenyes de fer mons?

COR
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.

VERDAGUER JOVE
Dalt a la caseta blanca
hi ha lo niu dels meus amors.

VICENÇ
Joanet, què hi fas aquí tan d’hora?

JOAN
Que no és avui?

VICENÇ
El què?

JOAN
Que no és avui que anem a festejar?

JORDI
Què? A punt per caramelles?

JOAN
Ho veus? El que jo et deia!

JORDI
Va, que ja fem tard!

VICENÇ
Coi!, vinga, doncs, va!

JOAN
Cap al Mas d’Heures hi falta gent!

NOIS
Los cantons d’aquesta casa
són voltats de fulles d’heura;
les minyones són boniques
i els fadrins les ‘nem a veure.

JOAN
Ja era hora que s’acabés el segar i l’espellofar!

VICENÇ
I l’espigolar!

JORDI
Semblava que no s’acabaria mai!

JOAN
Que si avui segar, que si demà panotxes...! Mira quines butllofes!

VICENÇ
A tu, Joan, el que et passa és que ets un esquena dreta! Sempre et queixes...

JORDI
Feina fuig, mandra no em deixis!

VICENÇ
El que sigui per no doblegar la carcanada!

PAULA
Ep, sagals, una mica més i feu salat. Uns de ben ferms ens han fet proposta. Si no fos perquè eren de Sant Julià...

MIREIA
A mi el rossot em feia peça, encara que fos un tupinot, ves que et dic!

GUIDETA
Ep! Els ous, no us els donarem pas si no apreneu a cantar més fi que els rossinyols...

NOIS
Quatre n’hi trauen poncella,
vejam qui se’n gaudirà,
totes són per fer denteta,
totes per enamorar.

Si mai vos les presentassen
posadetes en un plat,
ja us dic, no crec que sabessen
de quatre quina triar.

ROSER
I en Jacint, que no ha vingut?

JORDI
Prou que ens pensàvem que era allà amb vosaltres.

PAULA
Doncs nosaltres no l’hem pas vist.

MIREIA
Ni en Cinto, ni l’altre...

PAULA
Segur que deu ser per algun racó amb alguna llibreta o algun llibrot, allà, cremant-hi els ulls i les celles. Es deu pensar que fent versos arribarà a ser algú; només perquè quatre vells de Barcelona li han rigut les gràcies. 

GUIDETA
Estranyot com és, segur que ja s’hi veu: “Jacintu Verdaguer: Poeta Nacional!”

MIREIA
Ep, que mon avi també en feia, de versos, i mira-te’l: porquerol tota la vida. Oh, i els porcs contents, eh!

ROSER
No ha vingut, doncs?

GUIDETA
Ahir dos ocells cantaven,
avui no ne canta cap;
ai, Roser, no tens espines
que al teu cor les has clavat.

JORDI
Amorets són una herbeta,
amorets són una flor

TOTS
—no t’enamoris...—,

PAULA i VICENÇ
que pels uns és tot espines

MIREIA i JOAN
—pels uns és tot espines—

GUIDETA i JORDI
i pels altres tot olor.

TOTS
No t’enamoris...

VICENÇ
Va, espavilem! Deixem-nos de Verdaguers, Verdagars i Bordegassos.

JOAN
I d‘hereus de tres pessetes...

JORDI
Això: i si no hi són, per ells farà!

VICENÇ
Us portem unes floretes maques maques per donar-vos i encara se’ns pansiran als dits!

JORDI
Boniqueta sou, minyona,

VICENÇ
boniqueta com l’or fi,

NOIS
bé en sereu més boniqueta
quan haureu dormit amb mi.

JOAN
Si jo sabia, minyona,
la cambra on vós dormiu,

NOIS
a genollons jo hi aniria
per veure quin llit teniu.

TOTS
Los cantons d’aquesta casa
són voltats de fulles d’heura;
les minyones són boniques
i els fadrins les ‘nem a veure.

MIREIA
Dels nous festejadors, guardeu-vos-en donzelles, que és del primer amor d’on ve la flama vera.

GUIDETA
Alerta, alerta, alerta muntanyeses.
Alerta, alerta, alerta muntanyeses,
les que teniu los llavis
de color de maduixa,
de gust de sucre candi.
Alerta, muntanyeses.

PAULA
Si n’era una donzella
bella com cap n’hi hagi,
que tot venent maduixes
ne rodava pel barri;

si n’era una donzella
bella com cap n’hi hagi,
tot rodant per la vila
un hereu va parlar-li:

MIREIA (com un VELL VERD)
“Me’n donaries una
per eix anell de sàfir?
Me’n donaries una?”

GUIDETA (com una NENA)
“Portau-vos-les-en totes
mentres una n’hi hagi.”

MIREIA (com un VELL VERD)
“No m’agraden d’aqueixes,
oh ramellet de dàtils;
una altra jo en voldria
que més que totes valgui;
per purpurada i fresca:
la que dus en tos llavis.”

NOIES
Alerta, alerta, alerta muntanyeses...

MIREIA (com un VELL VERD)
“Amb festes i més festes
pregant-li sens cansanci,
fent-li veure la joia
i de guanyar lo fàcil.
Amb festes i més festes
pregant-li sens cansanci,
lo llavi de maduixa
poguí petonejar-li.”

GUIDETA (com una NENA)
“Móres
se m’han tornat los llavis
quan aquí de maduixes
solia el tint mirar-m’hi.

Ai! Que m’ha emmetzinada
lo petó d’aquell gànguil;
ai! Que sa negra boca
m’ha comanat son hàlit.”

PAULA i MIREIA
Son hàlit!

NOIES
Buagh!
Alerta, alerta, alerta muntanyeses...

Alerta —muà!, muà!— muntanyeses! Muà!
***

VERDAGUER JOVE
Barregen nostres cors sa dolça flaire
com flors d’arbre gentil
bressades a petons pel mateix aire,
l’aire de maig i abril.

Té els ulls de coloma,
té els llavis de llir!
Llaviets i galtes
a punt de florir.
Lo beset n’és dolç,
m’has robat lo fruit.

ROSER
A la primera ullada
em vas ferir lo cor,
em vas tenir ferida
i t’amagues pel bosc.

Desig i amor són com brases ardents,
una flama divina.
Ni tot el mar podrà apagar l’amor,
ni podrà arrossegar-lo cap riuada.

Sovint solo perdre’m
anant a collir flors.
Les que no vull bé trobo,
les que voldria no.

Em dóna una besada
als llavis amb candor.

(JEP besa ROSER i li dóna una rosa)

VERDAGUER JOVE
Té els ulls de coloma,
té els llavis de llir.
Li’n dono una rosa,
l’agafa amb delit;

ROSER
n’hi demano una altra:

VERDAGUER JOVE
vine-la a collir.

ROSER
Desig i amor són com brases ardents,
una flama divina.

Ni tot el mar...

Ses galtes són com eres
de plantes aromàtiques.
Els llavis lliris vermells
que vessen dolls de mirra.

VERDAGUER JOVE
Son pit és un ivori,
esmaltat de pedreria.

ROSER i VERDAGUER JOVE
Desig i amor són com brases ardents,
una flama divina.

Ni tot el mar...

ROSER
Vine amor meu, anem al camp.
Farem nit en un poblet.
Vine amor meu, anem al camp.
Allà et donaré l’amor.

OAN
“A partir d’ara els estudiants de Teologia i Moral hauran de substituir el barret de copa alta, àlies «tarot», i la capa, per la sotana i el barret de cresta com en les antigues universitats espanyoles.”

JORDI
Què t’empatolles?

JOAN
Que ho diu aquí! Que és una llei!

VERDAGUER JOVE
Ara ens volen disfressar! Amb sotana i una cresta!

JORDI
Qui no té feina el gat pentina! Mira que vestir-nos com els de les “universitats espanyoles”!

JOAN
El copalta em queda bé, no penso pas ser un gall!

NOIS
Coccorococococ!

JOAN
Semblaré un gros pedagog!

NOIS
Cuccurucucucuc!

JOAN
I sols seré un tros de ruc!

NOIS
Coccorococococ!

JOAN
Semblaré un gros pedagog!

NOIS
Cuccurucucucuc,
sols seré un tros de ruc!

VICENÇ
Va, prou de bromes! Brillo... que avui d’aquí poc al seminari el doctor Serra ens ha de llegir les notes.

JOAN
No cridis el mal temps tu ara! Tu, Jordi, avidus gloriae, què en dius de tot plegat?

JORDI
Que què en dic?

Amb lo tricorni en batalla
i l’esparracat manteu,
amics meus no em mirareu
sens esclafir la rialla.
És cert que podrà la canalla
cridar-me: “quiquiriquí!”.
Bé podrà riure tot Vic,
puix que resulta a la fi
que molts se riuen de mi,
mentres jo de tots me ric.

VICENÇ
Visca la cresta!

JOAN
Mira que és fluix i encara els agrada. Tu Cinto, tu que fas versos de debò, què hi tens a dir?

VERDAGUER JOVE
Que què en dic? Doncs que no n’hi ha per tant. “Als estudiants / Recepta”; amb aquest mètodo qualsevol tros d’ase pot ser un estudiantàs amb lletra grossa, sense mirar-se cap llibre.

JOAN
Això és tret de les memòries de la tia Coliflor, i donat a llum per lo venerable Estirabec!

VERDAGUER JOVE
Si per sort tens un bon nas,
com los setrills i pebreres,
sense unes grosses ulleres
de casa mai sortiràs:
amb un cigarro aniràs
com la cuixa d’un cossaco,
i si acàs no tens tabaco
fuma boll o fullaraca;
que sens claus a la butxaca
també es pot fer el gran i el maco.

NOIS
Cucurucucuc, cocorocococ, coc, coc!
Cocorocococ, quiquiriquiqui! Ei!

JOAN
Anque sigues més perdut
que una rata de femer,
diràs que et sobra diner
en lloc de cantar el cucut:
si en aqueix cas a un aureiut
pots fer saltar la xavalla,
deixa’l sense creu ni malla
sens escrúpol, que amb tal trama
mates la fam, i tens fama
d’un gran home i no de palla.


JORDI
Ves sempre tot estirat,
com un ruc quan s’assoleia;
camina amb prosopopeia,
pompós i arrepetellat:
i anque passés Ponç Pilat
vestit de pontifical,
no et llevis lo gavadal
ni pel bisbe si passés,
puix ell és bisbe només
i tu pots ser cardenal.
Cocorococococ!

NOIS
Cucurucucuc, cocorocococ, coc, coc!
Cocorocococ, quiquiriquiqui! Ei!

VICENÇ
Paraules gasta estrambòtiques,
més que trucs dóna la pèndola,
i més que cap frare sèmola
de tècniques macarròniques.
Mots tal com:

NOIS
Sàtrapa, vòmiques,
tòfona, àrnica, mandíbula,
tràpola, òfites, clavícula,
rònega, pàncrees, sístole,
antípoda, perisístole,
mànega, òrbita, canícula.

JORDI
La botella de vi bo
porta penjada a l’esquena,
i en tenir un tropell o pena,
alçant-la fes-li oració;
si has de fer mai cap sermó
recorreràs rendit a ella
i atribuirà alguna vella
ton saber a l’esperit sant,
i serà el que et va inspirant

JOAN
—què?!—

JORDI
l’esperit de la botella!
Quiquiriquiquiqui quiquiqui!

VERDAGUER JOVE
Cocorocococo cocococ!
VICENÇ
Cucurucucucu!

JOAN
(fa el poll)

NOIS
Cucurucucuc, cocorocococ, coc, coc!
Cocorocococ, quiquiriquiqui! Ei!

Coc! Coc! Coc, coc!
Coccorocococ! Coccorocococ! Ei!

Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Veniu a mi, congoixes del martiri,
espina del dolor, vine a punyir-me.

Feu de mi lo que us plàcia,
jo só un no-res, mes mon no-res és vostre.

Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no faré més nosa.

Vull ser volva de pols
de la rodera a on tots los qui passen
me trepitgen.

Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre,
és vostre.

Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.

Sum vermis et non homo.

VERDAGUER JOVE
Podrit!

JEP
I doncs, d’on surts tu ara?

VERDAGUER JOVE
Què coi n’has de fer tu, porc d’estaca?

JEP
Què n’he de fer? Jo sóc el seu promès!

VERDAGUER JOVE
Tu el seu promès? Mal llamp t’empara. És meva, remeva, ho has entès?

JEP
Ho serà o no, si aquí et degollo!

VERDAGUER JOVE
I si abans jo aquí mateix t’estifollo, i ni pels gats bo i galdós no et deixo?

JEP
Qui? Tu? Sòmines... bordellevat!

VERDAGUER JOVE
Adéu-siau, plaers del món,
adéu-siau, no us puc tastar,
potser d’altres de més purs em criden.
Adéu-siau.

Que n’és de dolç,
quan lo cel se desvetlla,
que n’és de dolç,
quan la terra s’adorm.

Per a mi ans també ho era,
mes ai!, que no ho és, no,
d’ençà que tinc d’eixir-hi
com un perdut!, tot sol!

Adéu-siau, plaers del món...

Que n’és de dolç,
quan los saules no gronxen
sortir de les masies
a prendre la frescor!

Per a mi ans també ho era...

La caseta blanca era un somni.
Només la poesia la pot fer durar.

Adéu-siau.

VERDAGUER JOVE
Vell i cansat d’anar pel món un dia
lo pobre trobador torna a sa llar.

VERDAGUER VELL
Que anys han passat! Lo riu ni la ribera
ja no coneixen a son vell cantor.

Totes les ones de la mar
m’han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.

Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
los cops de mar d’un a un,
van rodolant, van rodolant,
sobre ma testa.

OMBRES
“Rebuig del temple sant!”
“Mal sacerdot!”
“Dolent poeta!”
“Mal sacerdot!”
“A la presó!”

ROSER
Qui et fa companyia?

OMBRES
“A la presó!”
“Rebuig del temple sant!”
Verdaguer!
“Quan te veurem pres en cadena?”
“Colgat set canes sota terra!”
“Dolent poeta!”
“A la presó!”

ROSER
Qui et fa companyia?

OMBRES
“A la presó!”
“Rebuig del temple sant!”
Verdaguer!

VERDAGUER JOVE
Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena!

VERDAGUER VELL
Em volien fer passar per boig, i els bojos eren ells: uns presoners massa fets a ses cadenes... i jo em pensava que la poesia era un port, el final d’alguna cosa. I ara, no res... per què cantar? Per què escriure més?

VERDAGUER JOVE
Però ja has escrit... no ho pots desfer. Has viscut per escriure. Tots els teus versos, tots, són una casa, una casa enorme que ens fa aixopluc, una casa més blanca que la que volíem.

VERDAGUER VELL
I més falsa! Va, prou, ja n’hi ha prou! Que no ho veus? Has escrit i has viscut com si tinguessis ales, i només tenies ganes de volar! Et volies guanyar el cel amb paraules?, amb cançons?... Però, què et pensaves? Mos dits s’han envellit sobre les cordes de l’arpa. Jo, ja he acabat.

(VERDAGUER VELL es treu l’abric i el deixa a terra)

VERDAGUER JOVE
Tu, acabat? És ara que ets savi! Mira! Escolta!

VERDAGUER VELL
No és pas això, la vida. Això no és res... Ja ho entendràs.

VERDAGUER JOVE
No és res? Tot el que has fet i tot el que has escrit, això és una vida.

VERDAGUER VELL
Adéu-siau, cançons de primavera!,
ja no emmelareu mos llavis altra vegada,
ja no fareu batre les ales del meu cor.

Deixau-me ben a racó,
ben a racó i a mà esquerra
com un moble ja romput,
com un vell que palanqueja;
deixau-me al fons de la vall.

VERDAGUER VELL i VERDAGUER JOVE
Algun dia m’alçaré
des de la vall a la serra ,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l’estrella,
de l’estrella a l’infinit
que mon esperit sedeja.

(VERDAGUER JOVE recull el testimoni de l’abric de VERDAGUER VELL i aquest agafa el mocador que anys enrere havia estat seu)

Oh! Blanques cimes del món,
jo petjaré vostra testa.

COR
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.

VERDAGUER VELL
Oh boires que us enfilau,
jo us tinc de deixar enrere,
tot volant amunt, amunt,
crisàlide que s’encela,
oblidada de que ahir
era un cuc sobre la terra.

Los rosers perden la fulla,
les roses perden l’olor.

COR
Lo cor de l’home és una mar.

JACINT VERDAGUER
Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.