El teu amor artificial
t’arriba a casa per Nadal,
té deu anys de garantia,
no hi haurà un millor regal!
El teu amor artificial
la nova moda conjugal,
és el progrés i està d’oferta,
un enllaç universal!

Han indexat tots els meus gustos personals,
les meves cerques i els meus likes confidencials,
Han revelat les meves fílies més secretes,
els meus mals, els meus anhels, els meus temors i els meus defectes,
no sé com s’ho fan, ho juro, no sé com s’ho fan,
que sempre s’anticipen a tots els meus desitjos
com un Déu omnipotent!
(Com els reis de l’Orient que porten coses per la gent)
Em rendeixo, m’hi resigno, és inútil la batalla,
assumeixo la derrota i capitulo com tothom:
preneu-me la vida, preneu-me l’ànima i el nom!

Vull un amor artificial que mai no em faci mal,
un algoritme programat amb la saviesa digital!
Vull un amor artificial que mai no em faci mal,
m’abandono a la mentida d’una vida excepcional!

El teu amor artificial
t’arriba a casa per Nadal,
té deu anys de garantia,
no hi haurà un millor regal!
El teu amor artificial
la nova moda conjugal,
és el progrés i està d’oferta,
un enllaç universal!

Amb la promesa d’una vida liberal
m’han observat tot l’historial de porno anal.
Han penetrat dins dels meus xats i a les converses,
quan jo creia que érem dos, hi havia sempre espectadors,
i no sé com s’ho fan, ho juro, no sé com s’ho fan,
que sempre ens hipnotitzen i acaben doblegant-nos,
som esclaus del doble clic!
(Des que ens nuen el melic fins que la parca ens porta al llit)
Em rendeixo, m’hi resigno, és inútil la batalla,
assumeixo la derrota i capitulo com tothom:
preneu-me la vida, preneu-me l’ànima i el nom!

Vull un amor artificial que mai no em faci mal,
un algoritme programat amb la saviesa digital!
Vull un amor artificial que mai no em faci mal,
m’abandono a la mentida d’una vida excepcional!

Accepta les galetes i el ple consentiment!
Geolocalització absoluta, som dins la teva ment!
Abraça l’esperança del món que et prometem,
una vida teledirigida, ser lliure és un infern!

Amor meu, que esteu en el núvol:
sigui digitalitzat el vostre nom;
vingui a mi el vostre codi;
satisfeu la meva voluntat,
així a la terra com al metavers.
El meu like de cada dia,
doneu-me, amor, accés il·limitat!

ACCEPTO!

Vull un amor artificial que mai no em faci mal,
un algoritme programat amb la saviesa digital!
Vull un amor artificial que mai no em faci mal,
m’abandono a la mentida d’una vida excepcional!

Vull un amor!

Potser ho hauríem d’haver vist,
i és que, de fet, tothom ho veia,
en feien safareig
al mercat i a l’oficina,
era el tema preferit.

Per què no ens va dir res?
Per què no van venir a avisar-nos?!
Ho veien, però callaven,
ho sabien, ho amagaven,
i ningú no va atrevir-se a revelar-nos el secret.

Va sortir al telenotícies,
però devien ser aquells dies que jo estava de viatge de negocis,
que s’allargaven cada nit, fins l’infinit…
Va ser portada de revistes,
però crec que va ser l’època que estava capficada amb les factures i,
per fer més digeribles les tortures,
i aprofitant que tu feies negocis cada nit,
vaig buscar-me un nou comptable que em pogués treure profit.

Potser ho hauríem d’haver vist,
érem els únics que no ho vèiem,
van fer un congrés mundial,
amb ressò internacional,
i van parlar només del tema.

I per què no ens van dir res?
Per què ningú no va advertir-nos?!
El president dels Estats Units,
el de la Xina i el del Japó
van fer saber-ho a tothom per televisió.

Potser ho hauríem d’haver vist,
i em penso que tothom ho veia,
van fer arribar un senyal
a l’Estació Internacional
amb la notícia sideral.

Per què no ens va dir res?
Per què no van venir a avisar-nos?!
Si tant a Mart com a Plutó,
i a alguna zona d’Orió,
no es parlava de res més,
era el centre d’atenció i gravitació.

Fins i tot en van fer un pòdcast,
però no vaig poder escoltar-lo
perquè estava treballant fins a les tantes,
cada nit, a l’oficina,
quina rutina més divina!
Va ser viral a tot arreu, un altaveu!,
però just va ser durant els mesos que,
degut als meus excessos,
gairebé protagonitzo la secció de grans successos,
ah!, i aprofitant que feies hores d’oficina,
vaig buscar-me una metgessa que em donés una aspirina.

Potser ho hauríem d’haver vist,
érem els únics que no ho vèiem,
hauria estat un bon detall,
tot un gest de cortesia, al capdavall,
que en lloc de contemplar morbosament que ens destrossàvem,
algú ens hagués fet veure que,
de fet, no ens estimàvem.

Hauria estat la fi de l’agonia,
un gran acte de bondat i simpatia,
si en lloc d’assaborir amb perversió com ens castigàvem,
algú ens hagués fet veure que,
de fet, no ens estimàvem.

No ens estimàvem,
potser ho hauríem d’haver vist,
que no ens estimàvem.

La meva llengua parla d’història,
parla d’amor i de victòria.
La meva llengua parla del món,
d’un món que només ella revela.

La meva llengua demana ajuda
contra els cretins que la voldrien muda.
La meva llengua crida per viure,
per viure, per fi, en una terra lliure.

Parla, parla, ja saps com curar-la,
fes que no torni aquell temps furtiu,
parla, parla i que vulguin tastar-la,
que mentre parles la llengua perviu.

La meva llengua és rica i plena
li basta un sol mot per esberlar la cadena.
La meva llengua és casa meva,
on visc, on penso, on estimo i somio i des d’on lluito per vèncer!

Parla, parla, ja saps com curar-la,
fes que no torni aquell temps furtiu,
parla, parla i que vulguin tastar-la,
que mentre parles la llengua perviu.
Parla, parla i que vulguin tastar-la,
que mentre parles la llengua perviu.

La meva llengua ahir parlava,
també parla avui i parlarà a l’albada.

Vull fer-te una cançó,
per quan tinguis dies foscos,
per quan pensis que ja res no val la pena,
quan més ho necessitis
aquí ho tens: uns minuts de pau.

No et puc oferir consells de savi
i el caliu de l’abraçada no és prou fort,
no tinc l’art de la paraula ni el domini de l’acció,
però creu-me, que m’hi esforço de debò.
Al caire de l’abisme el bàlsam és crucial,
tant de bo pogués curar-te tot allò que un dia et va fer mal.

Vull fer-te una cançó,
per quan bufin vents salvatges,
per quan sentis que aquest món et cau a sobre,
quan vulguis refugiar-t’hi
aquí ho tens: uns minuts de pau.

No pretenc insinuar que sigui fàcil
i no soc un simple ingenu somiador,
assumeixo que la música no pot canviar el teu món,
però penso que potser el pot fer millor.
Al caire de l’abisme el bàlsam és crucial,
tant de bo pogués curar-te tot allò que un dia et va fer mal.

I si un dia aquest mal vent bufa tan fort
que se m’emporta i ens separa,
i si esborra tot el rastre del camí que vam fer junts,
et suplico que no oblidis que aquesta pau és teva
i que desitjo que la guardis i que puguis fer-la créixer
però, si mai ho oblides, que sigui per un motiu:
perquè ja no et fa falta i la vida et somriu.

Vull fer-te una cançó,
per quan tinguis dies foscos,
per quan pensis que ja res no val la pena,
quan més ho necessitis
aquí ho tens: uns minuts de pau,
uns minuts de pau,
uns minuts de pau.

Quan vulguis refugiar-t’hi
aquí ho tens: uns minuts de pau.

T’aixeques a les sis amb l’hòstia puta!,
el maleït despertador t’ha perforat tot el timpà,
te’n vas fins a la cuina i caso’m l’ou!, no hi ha cafè!,
però penses que una dutxa et podria anar prou bé.

El Déu que va parir la puta d’oros!,
t’has escaldat la pobra esquena amb el collons d’aigua bullent,
agafes la navalla i, cago’m Judes Iscariot!,
et sagna mitja cara i també un trosset d’escrot.

I puges al cotxe i, cago’n tot!, no hi ha benzina,
vas corrents a l’estació i la puta Renfe arriba tard!,
penses “a cagar a la via!” i decideixes ‘nar-hi a peu,
però, per la sang de Satanàs!, es posa a ploure i ets al ras.

Cago’n seuna! Així baixi una olla del cel amb el cap de Déu per tapadora!
Llamp de llamp de rellamp!

Arribes a la feina com un ànec
i el pelacanyes del teu cap ja t’escridassa enfurismat,
l’envies a pastar i et diu que es caga en els teus morts,
hi afegeix que t’acomiada i tu li etzibes “carallot”!

Te’n vas al bar per ofegar les penes,
et voldries engatar, però, hòstia santa!, sols hi ha Estrella!,
així que passes hores jugant a l’escurabutxaques,
la mare que et va parir!, t’has fos la Visa en un matí!

Arribes a l’estadi a mitja tarda pel partit,
estàs esperançat, però ens fot 5 gols el Real Madrid,
oh, cago’m Sant Hilari i tots els Sants del calendari!,
hauries preferit quedar-te sempre més al llit.

Camines sense rumb a la recerca de bonança
amb la ferma convicció que, tard o d’hora, tot canvia,
de sobte et sembla veure la llum de l’esperança,
i sembla que s’acosta, hòstia santa!!!, és el tramvia!

Per molt que sentis que la vida escanya,
i el que voldries és cridar a ple pulmó un “puta Espanya!!!”,
escolta’m, tros de quòniam, cago’m Déu!, t’estic parlant,
la vida és massa curta, la vida és massa curta,
la vida és massa curta per passar-la renegant!

Quan collons s’acaba això?!

Cada nit, cada nit m’ho pregunto:
qui decideix la nostra sort?
Cada nit, cada nit m’ho pregunto
i no trobo cap resposta enlloc.
Potser és un Déu, que ho ha escrit tot, qui ho sap?
Un Déu que no estima les persones.

És injust, és cruel i és terrible
prendre consciència en el malson,
quan s’escola, entre els dits, l’esperança,
com una culpa sense redempció.
Hi ha una lliçó en tot això? Qui ho sap?
M’he perdut intentant trobar respostes,
que ningú no pot comprendre el misteri del comiat.

Vola, vola cel enllà,
fins que trobis el repòs
que la vida va negar-te.
I vola, vola i marxa lluny,
fins que siguis prou amunt
perquè els núvols et cobreixin les ferides.

I ara què? Com s’afronta la vida
quan la rutina va endavant,
quan el dol, permanent, no té pressa
i petrifica un trist instant.
I com serà després d’això? Qui ho sap?
Amb el temps, segur que amaina la tempesta
i aquest buit immens que deixes cada cop farà menys mal.

Vola, vola cel enllà,
fins que trobis el repòs
que la vida va negar-te.
I vola, vola i marxa lluny,
fins que siguis prou amunt
perquè els núvols et cobreixin les ferides.

I vola, vola i marxa lluny,
fins que siguis prou amunt
perquè els núvols et cobreixin les ferides.

I si un dia, cel enllà, mires avall,
veuràs que aquí ningú no t’ha oblidat.